I si aquí no existissin els caps de setmana em sentiria bé. No em sentiria sola en aquest pis per 5 que es buida els caps de setmana. Si no existissin els caps de setmana, jo seria més forta, més capaç de tot. No tindria tants dubtes al cap i ho tindria tot més clar. O no. No ho sé, però segur que seria més feliç. Perquè no puc amb aquestes hores a soles amb mi mateixa. O com a molt un orinador al meu costat. No puc pensar que em queden més dissabtes i diumenges a soles. O no. Perquè ara ja venen examens i qui sap si algú es quedarà en aquest pis on s'està tan bé, tret dels caps de setmana. Definitiavement, no m'agraden els dissabtes ni els matins dels diumenges.

Viajes con Heródoto

Al fin y al cabo, el viaje no empieza cuando nos ponemos en ruta ni acaba cuando alcanzamos el destino. En realidad empieza mucho antes y prácticamente no se acaba nunca porque la cinta de la memoria no deja de girar en nuestro interior por más tiempo que lleve nuestre cuerpo sin moverse de sitio.A fin de cuentas, lo que podríamos llamar "contagio de viaje" existe, y es, en el fondo, una enfermedad incurable.

I ara què? He tornat a perdre per no saber reaccionar? Per tenir por?
Preguntes, preguntes i més preguntes. No he sabut decidir i molt menys actuar. I ara què? SI hagués tengut una mínima empemta, si hagués estat una mica diferent, amb més valentia, les coses haurien canviat. O encara no és tard? Però l'orgull i la por són terribles. No ens permeten fer tot el que volem. Però ara crec que vull. Ara quan ja no puc? O sí que puc?

No pot ser

Els dies al calendari es ratllen cada dia més ràpid. No pot ser que demà ja sigui 20 de Març i acabem l'hivern. Fa ja setmanes que fa dies d'estiu, que ja hem anat dos cops a la platga, que duim màniga curta, que fa calor. Que fa una calor que me recorda a s'estiu, a Mallorca.
Però avui volia actualitzar no per com estic o pel que m'està passant. Avui volia actualitzar pel que ha passat avui i ahir. Càrregues policials contra estudiants. Això ja no és qüestió de si estem en contra o a favor de Bolonya. Estem parlant de coses encara més importants (i difícil dir-ho perquè sense educació no anem en lloc). No pot ser que els mossos baixin de les seves furgonetes com gossos que van a menjar-se algú i comencin a pegar cops de porra a tota persona que estigui al carrer. No pot ser. Les coses no haurien d'anar així. No soc ingènua. Sé que tota la culpa no és seva, però són ells els que han ferit un nen de 10 anys, un senyor major, no sé quants periodistes i estudiants. Utilitzar la porra indiscriminadament no solucionarà les coses. Al contrari, portarà més manifestacions i rebots per part dels estudiants.
És indignant. Els que van viure la repressió franquista dirien que els grisos han tornat (si més no, algun cop han marxat?). D'altres han parlat de batalla campal al centre de Barcelona (semblant a aquella que es veia de Grècia fa uns mesos).
Ens hauríem de començar a plantejar cap on anem. Perquè han canviat els colors, però no les formes

De vuelta de todo

Ja sé que repetesc títol. Que més dóna si es el que sent ara mateix. A lo millor el podríem canviar per "con ganas de todo", però sempre m'ha agradat aquesta frase "de vuelta de todo". Després de gairebé dos mesos torn a trepitjar aquestes terres. Ha passat de tot i més. Podria continuar dient que soc feliç, com vaig acabar l'altra actualització. També podria dir que he acabat examens i que el juliol el tendré per fer el que acabi decidint que faré.

Els examens van acabar i amb ells han vengut les festes i les sortides. El viatge a Berlín que hem va deixar bocabadada. Una ciutat preciosa que heu de visitar si no heu estat i heu de repetir si hi heu anat. Un fred que no ens deixava moure els dits però que segur no era tan dur com el que patien els del camp de concentració de Sachsenhausen. Perquè sí, perquè ja he fet una cosa que volia fer a la meva vida. Visitar un camp de concentració i com va dir Àlex, allà només vam trobar més preguntes, cap resposta.

També hem tingut ja uns quants dijous universitaris. Unes bones festes amb els seus graus d'alcohol important.

I com no. El carnaval. El carnaval de Torelló. Genial i HANORMA. Crec que no em calen moltes coses per explicar perquè va ser genial. Amics, disfressa i festa. Què més podia demanar?

Wa yeah! Wa yeah! Aquest és el nostre crit, el nostre himne. Perquè amb vosaltres dues em sento com a casa. Amb vosaltres dues he aconseguit dir de la Vila casa meva, de sentir-m'hi còmode, de tenir ganes d'anar-hi. I no vull que això s'acabi. Perquè vull que aquest dies de sol i de ganes de fer de tot continuiin per sempre. Vull que aquests dies d'estiu però no d'estiu segueixin existint.

I confosa per l'altre tema. Som i no som. Soc i no soc. Al cap i a la fi, no tot es pot explicar.

De nou

Feia temps que no em sentia així. Ja no me'n recordava de quant. Mesos? Anys? Que més dona. L'important és que ho torn a sentir. Pensava que ja s'havia perdut i com bona cosa que perds, no te n'havies adonat de que ho necessitaves fins que te n'adones que ho havies perdut.

Un sentiment no és perd, dirien alguns. Jo crec que es deixen en l'oblit. Un oblit massa frustrat, massa llarg en aquest cas. No s'ho mereixia perquè és bonic. Cruel però bonic. Ningú ni res pot ser perfecte, què hi farem!.

Tinc ganes de correr com aquest que acaba de passar per la Plaça Cívica, tinc ganes de mullar-me amb la pluja, com el que vam fer l'altra dia per anar a comprar, tinc ganes de novetats i ara m'espera de tot menys novetats. La monotonia s'acosta. S'acosten les sessions de biblioteques, una setmana blanca immensa.

Però jo sóc feliç. Tinc mal de cap, els ossos que em fan mal i els ulls se'm tanquen. Però jo sóc feliç. La calefacció de casa ja funciona i les relacions són bones, molt bones.

No sé si ho he dit, però jo sóc feliç. He recuperat un sentiment. Una il·lusió.

"A veces llega un momento en el que te haces viejo de repente, sin arrugas en la frente pero con ganas de morir. Paseando por las calles todo tiene igual color, siento que algo echo en falta, no sé si será el amor. Las estrellas por la noche han perdido su esplendor"

Creo que esta canción de Celtas Cortos lo dice todo y más. No puedo entender según que cosas. ¿Habrá vuelto a aflorar ese sentimiento?

Un any més

Un altre cop 31 de desembre. Un altre any s'ha esfumat entre els meus dits. El temps ha passat recordant el passat i esperant un futur. També ha passat vivint el present el més feliç possible. Però ara, a 4 hores que acabi aquest any tinc la sensació que no sabria com resumir-lo, com explicar-lo. 365 dies. Moltes hores viscudes amb gent que em mostra la llum per continuar. I moltes hores viscudes sola, també.
Si intentés fer un resum de l'any, diria que aquest no ha estat el millor. Però, afortunadament tampoc ha estat el pitjor. Hi ha hagut moments de tot, com sempre. Barcelona segueix sent el centre d'atenció de la meva vida. Segueixo tenint els dilemes existencials de si he escollit bé, però ara amb una petita diferència que hi havia el gener de 2008. Ara, desembre de 2008, sé que les coses haurien estat molt més diferents, segurament més fàcils, però sé que quan estic a Barcelona sóc feliç. FELIÇ amb totes les paraules. Encara que també sé que anyoro Mallorca, però com no ho hauria de fer? És la meva illa, la meva llar.
Ja he estudiat un any i mig de carrera. Estic cada cop més a prop de ser periodista. El primer any em va servir per preguntar-me si no m'hi havia ficat per inèrcia, perquè m'agrada escriure, perquè sona bé, això d'intentar ajudar als altres dient la veritat, intentant ser corresponsal de guerra (que no de gerra). El primer semestre va acabar amb un mal sabor de boca. Agradar i no agradar. Ni si ni no. Però aquest segon curs, m'està demostrant que m'agrada. Les pràctiques a la televisió van ser profitoses. Tot i cobrar poc i treballar molt, era feliç fent el que feia. M'agradava i m'agrada. Aquestra pressió que es té, és exitant. Així doncs, en el tema acadèmic no em podia anar millor. Totes les assignatures aprovades quan tocava.
Aquesta segona partida a Barcelona ha comportat molts canvis amb els amics. I no la meva partida, sino la seva partida. Algunes amistats es van difuminant cada cop més. Sembla que s'oblida el passat, que tot allò viscut ja no té rao de ser. Sembla que els anys siguin pols. Però jo sé que no és així, que molts cops s'ha de seguir lluitant, encara que es perdin les forces, les esperances i els desitjos. Sé que algun dia es mirarà cap enrera i es veurà el què ha passat. Es miraran les coses més fredament i sabrem que podem continuar. Perquè jo sempre tindré la porta oberta.
Pel que fa a les amistats d'allà, les noves. Algunes s'han consolidat, d'altres s'han esfumat. Moltes de les que pensaves que eren les bones no ho són. D'altres s'han incorporat o segueixen sent les mateixes. Noves companyes de pis que són més que això. Aquest any ja he conegut la veritable vida universitària. Companyes de pis que són amigues. Festes. Marxes. Treballs. Cada cop m'agrada més aquesta vida i això em fa por, perquè no vull pensar en deixar de veres aquesta illa. Però crec que soc afortunada de la gent que tinc allà i la d'aquí.
Sentimentalment parlant diria que em començat com vam acabar. Sense ningú a qui abraçar i dir t'estimo de manera amorosa. Però ja va bé així com ha anat. Deixarem de banda aquest tema perquè també fa molt que se'm va oblidar enamorar-me d'algú.
Però aquest ha estat l'any d'aventures i viatges. De conèixer països i cultures. Itàlia amb la família. Londres amb les amigues. Molts mallorques cap a munt, mallorca cap a baix. Una setmana a Menorca amb ses d'aquí. París amb la mare. I Suïssa amb la família. On més puc demanar? Cada cop estic més enamorada de viatjar. Perquè viatjar és somniar.
I el carnet. Aquest any ha arribat el carnet. A la primera. Això va ser el 10 de desembre d'aquest any. Em va fer feliç. I sí, una cosa tan material em va fer feliç. No sé si feliç per tenir-lo o per deixar de donar 130€ cada setmana. Perquè aquest any no hi haurà beca i els pares no són una màquina de treure bitllets.
Però segueixo esperant la càmera, per immortalitzar els moments de la meva vida.













I m'acomiadaré per avui. Perquè ja m'he cansat d'escriure i això és només una petita part. No es poden resumir 365 dies. Ni hores. Ni minuts. Ni converses. Ni paraules. Crec que el més important ho duc amb jo, cada dia, al meu cor. Perquè al 2009 tan sols vull demanar-li una cosa: que ningú, i quan dic ningú és ningú, de les persones del meu dia a dia, se'n vagin lluny de mi. perquè no ho soportaria. No soportaria que ningú m'abandonés un altre cop. Perquè sóc com sóc gràcies a elles. I m'agrada ser com soc. Gràcies.

El Passat...

A vegades et retrobes amb el passat i no saps què fer. Sempre s'ha dit que el passat, passat està. Però és molt difícil tancar portes, encara que ho desitgis. Sempre et queda un record, una mirada, un sentiment, una paraula... Sempre queda quelcom imborrable, memorable per sempre més. I això és bonic si el que recordes és bo. Però, a vegades, el passat que retrobes no saps quina classe de passat és. Passat del bo o del dolent? Del que et convé repetir o del que hauries de deixar de banda? A vegades, amb el pas del temps has canviat el seu significat. Has perdut petits matissos que t'han fet oblidar algunes coses que eren més que importants...

I aquí està la teva feina. Trobar resposta. Pensar. Recordar. Parlar. Imaginar. Veure i decidir quin és el camí. Tornar un altre cop al passat, repetir la història, fer un feedback o tancar la porta de cop, buscant-ne de noves.

Però segueixo pensant que el passat m'ha trobat ja molts cops...I tots els que queden perquè segur que em torna a trobar...estaré preparada?

"Por qué aspirar a una sala de teatro cuando puedes tener al mundo entero como escenario"