De nou

Feia temps que no em sentia així. Ja no me'n recordava de quant. Mesos? Anys? Que més dona. L'important és que ho torn a sentir. Pensava que ja s'havia perdut i com bona cosa que perds, no te n'havies adonat de que ho necessitaves fins que te n'adones que ho havies perdut.

Un sentiment no és perd, dirien alguns. Jo crec que es deixen en l'oblit. Un oblit massa frustrat, massa llarg en aquest cas. No s'ho mereixia perquè és bonic. Cruel però bonic. Ningú ni res pot ser perfecte, què hi farem!.

Tinc ganes de correr com aquest que acaba de passar per la Plaça Cívica, tinc ganes de mullar-me amb la pluja, com el que vam fer l'altra dia per anar a comprar, tinc ganes de novetats i ara m'espera de tot menys novetats. La monotonia s'acosta. S'acosten les sessions de biblioteques, una setmana blanca immensa.

Però jo sóc feliç. Tinc mal de cap, els ossos que em fan mal i els ulls se'm tanquen. Però jo sóc feliç. La calefacció de casa ja funciona i les relacions són bones, molt bones.

No sé si ho he dit, però jo sóc feliç. He recuperat un sentiment. Una il·lusió.

"A veces llega un momento en el que te haces viejo de repente, sin arrugas en la frente pero con ganas de morir. Paseando por las calles todo tiene igual color, siento que algo echo en falta, no sé si será el amor. Las estrellas por la noche han perdido su esplendor"

Creo que esta canción de Celtas Cortos lo dice todo y más. No puedo entender según que cosas. ¿Habrá vuelto a aflorar ese sentimiento?