Un any més

Un altre cop 31 de desembre. Un altre any s'ha esfumat entre els meus dits. El temps ha passat recordant el passat i esperant un futur. També ha passat vivint el present el més feliç possible. Però ara, a 4 hores que acabi aquest any tinc la sensació que no sabria com resumir-lo, com explicar-lo. 365 dies. Moltes hores viscudes amb gent que em mostra la llum per continuar. I moltes hores viscudes sola, també.
Si intentés fer un resum de l'any, diria que aquest no ha estat el millor. Però, afortunadament tampoc ha estat el pitjor. Hi ha hagut moments de tot, com sempre. Barcelona segueix sent el centre d'atenció de la meva vida. Segueixo tenint els dilemes existencials de si he escollit bé, però ara amb una petita diferència que hi havia el gener de 2008. Ara, desembre de 2008, sé que les coses haurien estat molt més diferents, segurament més fàcils, però sé que quan estic a Barcelona sóc feliç. FELIÇ amb totes les paraules. Encara que també sé que anyoro Mallorca, però com no ho hauria de fer? És la meva illa, la meva llar.
Ja he estudiat un any i mig de carrera. Estic cada cop més a prop de ser periodista. El primer any em va servir per preguntar-me si no m'hi havia ficat per inèrcia, perquè m'agrada escriure, perquè sona bé, això d'intentar ajudar als altres dient la veritat, intentant ser corresponsal de guerra (que no de gerra). El primer semestre va acabar amb un mal sabor de boca. Agradar i no agradar. Ni si ni no. Però aquest segon curs, m'està demostrant que m'agrada. Les pràctiques a la televisió van ser profitoses. Tot i cobrar poc i treballar molt, era feliç fent el que feia. M'agradava i m'agrada. Aquestra pressió que es té, és exitant. Així doncs, en el tema acadèmic no em podia anar millor. Totes les assignatures aprovades quan tocava.
Aquesta segona partida a Barcelona ha comportat molts canvis amb els amics. I no la meva partida, sino la seva partida. Algunes amistats es van difuminant cada cop més. Sembla que s'oblida el passat, que tot allò viscut ja no té rao de ser. Sembla que els anys siguin pols. Però jo sé que no és així, que molts cops s'ha de seguir lluitant, encara que es perdin les forces, les esperances i els desitjos. Sé que algun dia es mirarà cap enrera i es veurà el què ha passat. Es miraran les coses més fredament i sabrem que podem continuar. Perquè jo sempre tindré la porta oberta.
Pel que fa a les amistats d'allà, les noves. Algunes s'han consolidat, d'altres s'han esfumat. Moltes de les que pensaves que eren les bones no ho són. D'altres s'han incorporat o segueixen sent les mateixes. Noves companyes de pis que són més que això. Aquest any ja he conegut la veritable vida universitària. Companyes de pis que són amigues. Festes. Marxes. Treballs. Cada cop m'agrada més aquesta vida i això em fa por, perquè no vull pensar en deixar de veres aquesta illa. Però crec que soc afortunada de la gent que tinc allà i la d'aquí.
Sentimentalment parlant diria que em començat com vam acabar. Sense ningú a qui abraçar i dir t'estimo de manera amorosa. Però ja va bé així com ha anat. Deixarem de banda aquest tema perquè també fa molt que se'm va oblidar enamorar-me d'algú.
Però aquest ha estat l'any d'aventures i viatges. De conèixer països i cultures. Itàlia amb la família. Londres amb les amigues. Molts mallorques cap a munt, mallorca cap a baix. Una setmana a Menorca amb ses d'aquí. París amb la mare. I Suïssa amb la família. On més puc demanar? Cada cop estic més enamorada de viatjar. Perquè viatjar és somniar.
I el carnet. Aquest any ha arribat el carnet. A la primera. Això va ser el 10 de desembre d'aquest any. Em va fer feliç. I sí, una cosa tan material em va fer feliç. No sé si feliç per tenir-lo o per deixar de donar 130€ cada setmana. Perquè aquest any no hi haurà beca i els pares no són una màquina de treure bitllets.
Però segueixo esperant la càmera, per immortalitzar els moments de la meva vida.













I m'acomiadaré per avui. Perquè ja m'he cansat d'escriure i això és només una petita part. No es poden resumir 365 dies. Ni hores. Ni minuts. Ni converses. Ni paraules. Crec que el més important ho duc amb jo, cada dia, al meu cor. Perquè al 2009 tan sols vull demanar-li una cosa: que ningú, i quan dic ningú és ningú, de les persones del meu dia a dia, se'n vagin lluny de mi. perquè no ho soportaria. No soportaria que ningú m'abandonés un altre cop. Perquè sóc com sóc gràcies a elles. I m'agrada ser com soc. Gràcies.