Molts cops ja no sé que escriure. De vegades pens si realment hauria d'estar estudiant periodisme. La paraula és amb el que ens comunicam i ara, soc jo la que estic sense paraules. Res és tan meu com la paraula però fa tant de temps que ja no la sent. Hi ha moltes coses que em fan pensar si he canviat o si són els altres. Ja sé que la gent canvia. Jo la primera. Però canviar tan ràpid no sé si pot ser. No són simples paraules el que em diuen, són actes que a poc a poc me n'adono que són veritat. L'Antònia de fa un any no ha canviat només en edat. No ha passat dels 18 al 19. Ha canviat molt més. Ha passat de veure el món feliç, alegre i intocable, a un món inestable, de diferents tonalitats i alterable. No sé si això vol dir que m'estic fent gran. No sé si era això el que buscava quan vaig vindre aquí. Qui sap si el meu desig de fugir de casa, de Mallorca, corresponia més amb el desig de sortir del niu pel meu peu el més aviat possible. Tinc una independència que a vegades em fa feliç, d'altres no tant.

Però el que volia dir quan he començat a escriure era que aquest any està sent diferent (i molt) a l'anterior. Ja no em cauen les llàgrimes quan torno de Mallorca, ja em sé adaptar amb rapidesa, ja em sembla que tot acaba sent fàcil. Però el que em sorprén més de tot és que ja estem a finals de novembre. Ja ha passat un setembre, un octubre i un novembre de segon. Ja m'acost a l'equador d'aquesta etapa i no sé com prendrer-m'ho.

I pensar que tot això venia perquè no em surten les paraules. Perquè fa temps que les busco i encara no les he trobat. On anirem a parar?