London has gone

Ahora más que nunca me acuerdo de Kapuscinski y de su concepto de viaje. El viaje no termina nunca, siempre está en nuestra mente aunque lleguemos a casa, aunque estemos lejos. Esa sería la idea general de aquel libro que leí. Y cuando lo leí supe que tenía razón, pero ahora...ahora noto que ese hombre sabe mucho. Porque hace dos días que volví y sigo en mente y cuerpo con aquellos que se quedaron en London.
Este año fue diferente. Adulto es una palabra fuerte pero aporta independencia. Independencia para disfrutar de London a tu aire, de noche y de día. Independencia para salir con tus profesores de inglés a pubs, clubs gays y bars.
Tres semanas es mucho, pero en London parece que no. El reloj a corrido en mi contra y no ha querido que me quedase mas con Ángela y Elsa, David y Esther, Tolis y Stephanie, Fabriccio y Aquis, y con Teddy claro. Sé que estamos lejos, pero nunca es demasiado lejos si de verdad se quiere volver.
Este año London ha visto mi paso de los 19 a los 20. Con las borracheras que tocaba y las comidas de coco por osos golosos. Creo que las noches en el pub y en mi cocina han sido demasiado para mi, los billares geniales y los italianos pesados, excepto Marco y Nicolo, claro. Creo que London es pequeño y que empezamos a conocerlo como la palma de la mano, aunque eso no quita que el año que viene quiera volver.
Parques, pintas, camareros rubios y morenos, españoles, London Bridge, Teddy,turismo, borrachera, hangover, o resaca en español, seguridad, calimoxo, Borough, cementerio, lluvia, mucha lluvia, mercados, batidos, fotos, cámara pepino y vosotros. Gracias.

Creo que esto ha sido genial. Que las lágrimas que derramé cuando volví tenían sentido. Aunque creo que la frase de Sabina "al sitio donde has sido feliz no deberías tratar de volver" voy a intentar pasármela por el forro, y volver o, almenos, reencontraros, porqué disteis lo mejor de mi

Totes les coses s'acaben, volguem o no. I a segon de periodisme només li queden dos dies o 6 depèn de com ho miris. Però ho miris des de qualsevol costat 6 dies no són res en comparació als nous mesos que he estat en aquest pis de cinc. Un k105 que ni en els meus somnis podria haver estat millor tot i la intrusió de festucs rondant per la meva habitació. Les parets s'han anat omplint a poc a poc amb cartells de festes, amb copes i bufandes del Barça, amb records que ens hem anat formant totes. I ara això s'acaba.

I com l'any passat ho acab amb certa alegria i tristesa, encara que guanya la nostàlgia i la tristesa perquè quan les coses surten bé la por a perdrer-les és major. L'any dels 19 sé que haurà estat genial, lluny de casa com el que m'espera últimament, però amb nova gent que m'ha fet ser feliç en aquestes terres catalanes.

Les parets es tornaran buidar, desapareixeran els cartells de patatabrava, de la festa de la UAB, de la festa del Gat i de la festa de la primavera. Però els guardarem en una capsa, en un racó de la nostra ment i sé que tots recordarem aquest any com un dels millors a la vila i de la nostra vida.

Personas como él, útiles para los demás, en el fondo son muy desgraciadas, porque a la hora de la verdad están condenadas a la más absoluta de las soledades. Un buen día se despiertan con la sensación de que nada les une a ellos, que pueden marcharse de ese lugar en cualquier momento, pues de pronto descubren que les ha deslumbrado otro país y otra gente, y que el conocimiento que ayer mismo les fascinaba ha palidecido, perdiendo todo sentido e importanticia. A la hora de la verdad no se atan a nada ni echan raíces profundas. Su empatía, aunque sincera,es superficial.

A decir verdad, no sabemos lo que incita al hombre a recorrer el mundo. ¿Curiosidad? ¿Anhelo irrefrenable de aventura?¿Necesidad de ir asombro en asombro? La persona que deja de asombrarse está vacía por dentro; tiene el corazon quemado. En aquellas personas que lo consideran todo déjà vu y creen que no hay nada que pueda asombrarlos ha muerto lo más hermoso: la plenitud de la vida.

Aunque más vale que no crezca del todo, que conserve un poco de ese niño curioso que es, pues sólo los niños plantean preguntas importantes y de verdad quieren aprender.

Cruzar la frontera...eso es lo que quiero, aunque sea de la mano del gran Kapuscinski.

I si aquí no existissin els caps de setmana em sentiria bé. No em sentiria sola en aquest pis per 5 que es buida els caps de setmana. Si no existissin els caps de setmana, jo seria més forta, més capaç de tot. No tindria tants dubtes al cap i ho tindria tot més clar. O no. No ho sé, però segur que seria més feliç. Perquè no puc amb aquestes hores a soles amb mi mateixa. O com a molt un orinador al meu costat. No puc pensar que em queden més dissabtes i diumenges a soles. O no. Perquè ara ja venen examens i qui sap si algú es quedarà en aquest pis on s'està tan bé, tret dels caps de setmana. Definitiavement, no m'agraden els dissabtes ni els matins dels diumenges.

Viajes con Heródoto

Al fin y al cabo, el viaje no empieza cuando nos ponemos en ruta ni acaba cuando alcanzamos el destino. En realidad empieza mucho antes y prácticamente no se acaba nunca porque la cinta de la memoria no deja de girar en nuestro interior por más tiempo que lleve nuestre cuerpo sin moverse de sitio.A fin de cuentas, lo que podríamos llamar "contagio de viaje" existe, y es, en el fondo, una enfermedad incurable.

I ara què? He tornat a perdre per no saber reaccionar? Per tenir por?
Preguntes, preguntes i més preguntes. No he sabut decidir i molt menys actuar. I ara què? SI hagués tengut una mínima empemta, si hagués estat una mica diferent, amb més valentia, les coses haurien canviat. O encara no és tard? Però l'orgull i la por són terribles. No ens permeten fer tot el que volem. Però ara crec que vull. Ara quan ja no puc? O sí que puc?

No pot ser

Els dies al calendari es ratllen cada dia més ràpid. No pot ser que demà ja sigui 20 de Març i acabem l'hivern. Fa ja setmanes que fa dies d'estiu, que ja hem anat dos cops a la platga, que duim màniga curta, que fa calor. Que fa una calor que me recorda a s'estiu, a Mallorca.
Però avui volia actualitzar no per com estic o pel que m'està passant. Avui volia actualitzar pel que ha passat avui i ahir. Càrregues policials contra estudiants. Això ja no és qüestió de si estem en contra o a favor de Bolonya. Estem parlant de coses encara més importants (i difícil dir-ho perquè sense educació no anem en lloc). No pot ser que els mossos baixin de les seves furgonetes com gossos que van a menjar-se algú i comencin a pegar cops de porra a tota persona que estigui al carrer. No pot ser. Les coses no haurien d'anar així. No soc ingènua. Sé que tota la culpa no és seva, però són ells els que han ferit un nen de 10 anys, un senyor major, no sé quants periodistes i estudiants. Utilitzar la porra indiscriminadament no solucionarà les coses. Al contrari, portarà més manifestacions i rebots per part dels estudiants.
És indignant. Els que van viure la repressió franquista dirien que els grisos han tornat (si més no, algun cop han marxat?). D'altres han parlat de batalla campal al centre de Barcelona (semblant a aquella que es veia de Grècia fa uns mesos).
Ens hauríem de començar a plantejar cap on anem. Perquè han canviat els colors, però no les formes

De vuelta de todo

Ja sé que repetesc títol. Que més dóna si es el que sent ara mateix. A lo millor el podríem canviar per "con ganas de todo", però sempre m'ha agradat aquesta frase "de vuelta de todo". Després de gairebé dos mesos torn a trepitjar aquestes terres. Ha passat de tot i més. Podria continuar dient que soc feliç, com vaig acabar l'altra actualització. També podria dir que he acabat examens i que el juliol el tendré per fer el que acabi decidint que faré.

Els examens van acabar i amb ells han vengut les festes i les sortides. El viatge a Berlín que hem va deixar bocabadada. Una ciutat preciosa que heu de visitar si no heu estat i heu de repetir si hi heu anat. Un fred que no ens deixava moure els dits però que segur no era tan dur com el que patien els del camp de concentració de Sachsenhausen. Perquè sí, perquè ja he fet una cosa que volia fer a la meva vida. Visitar un camp de concentració i com va dir Àlex, allà només vam trobar més preguntes, cap resposta.

També hem tingut ja uns quants dijous universitaris. Unes bones festes amb els seus graus d'alcohol important.

I com no. El carnaval. El carnaval de Torelló. Genial i HANORMA. Crec que no em calen moltes coses per explicar perquè va ser genial. Amics, disfressa i festa. Què més podia demanar?

Wa yeah! Wa yeah! Aquest és el nostre crit, el nostre himne. Perquè amb vosaltres dues em sento com a casa. Amb vosaltres dues he aconseguit dir de la Vila casa meva, de sentir-m'hi còmode, de tenir ganes d'anar-hi. I no vull que això s'acabi. Perquè vull que aquest dies de sol i de ganes de fer de tot continuiin per sempre. Vull que aquests dies d'estiu però no d'estiu segueixin existint.

I confosa per l'altre tema. Som i no som. Soc i no soc. Al cap i a la fi, no tot es pot explicar.

De nou

Feia temps que no em sentia així. Ja no me'n recordava de quant. Mesos? Anys? Que més dona. L'important és que ho torn a sentir. Pensava que ja s'havia perdut i com bona cosa que perds, no te n'havies adonat de que ho necessitaves fins que te n'adones que ho havies perdut.

Un sentiment no és perd, dirien alguns. Jo crec que es deixen en l'oblit. Un oblit massa frustrat, massa llarg en aquest cas. No s'ho mereixia perquè és bonic. Cruel però bonic. Ningú ni res pot ser perfecte, què hi farem!.

Tinc ganes de correr com aquest que acaba de passar per la Plaça Cívica, tinc ganes de mullar-me amb la pluja, com el que vam fer l'altra dia per anar a comprar, tinc ganes de novetats i ara m'espera de tot menys novetats. La monotonia s'acosta. S'acosten les sessions de biblioteques, una setmana blanca immensa.

Però jo sóc feliç. Tinc mal de cap, els ossos que em fan mal i els ulls se'm tanquen. Però jo sóc feliç. La calefacció de casa ja funciona i les relacions són bones, molt bones.

No sé si ho he dit, però jo sóc feliç. He recuperat un sentiment. Una il·lusió.

"A veces llega un momento en el que te haces viejo de repente, sin arrugas en la frente pero con ganas de morir. Paseando por las calles todo tiene igual color, siento que algo echo en falta, no sé si será el amor. Las estrellas por la noche han perdido su esplendor"

Creo que esta canción de Celtas Cortos lo dice todo y más. No puedo entender según que cosas. ¿Habrá vuelto a aflorar ese sentimiento?